digues que m'estimes…

Hui parlaré d’un tema bastant important i que atrau molt la meua atenció. Farà cosa de dos cursos en l’assignatura cultura catalana medieval vam parlar de la polèmica entre la connexió de la cultura pagana i la cristiana. Aquesta polèmica encetada al segle V d.C. tornà aparèixer als segles XIV i XV, la qual cosa significa que Corella possiblement coneixia tot aquest debat. Si ho coneixia…quina era la posició que prenia Corella? També feia una lectura cristiana de les obres paganes com molts teòlegs?

Com hem vist en ‘Lo johí de Paris’, Corella sabia molt de filosofia i l’aplicava als seus textos, per tant, reconeixia el valor de les obres filosòfiques paganes. Aleshores podem suposar, que així com vam fer molts altres teòlegs, era partidari d’establir un pacte entre ambdues cultures sense fer necessari la desaparició d’aquest textos.

Aquest pacte va conduir a la posada en marxa de molts mecanismes d’interpretació com a única opció per a la salvació d’aquestes obres, de manera que permetien adherir-les al món cristià. L’al·legoria es converteix en un punt d’unió que establia aquesta relació interessada entre ambdues cultures, però no és l’única alternativa emprada. (creació del llimb de Dant, la tipologia, etc.)

El que es converteix en veritablement necessari era el fet de intruir per a fer una lectura apropiada d’aquelles obres paganes, és per aquest motiu que són els teòlegs els encarregats de desenvolupar aquesta tasca, la de extraure el significat propici per al cristianisme. Tot i així, Sant Vicent Ferrer advertia del   perill d’aquests textos, no obstant això hem de dir que els admirava.

Comptat i debatut, com dèiem no era possible desfer-se d’allò que componia gran part de la cultura de tota l’edat mitjana, les obres paganes eren la base de tot saber, per la qual cosa obviar-les era fer una gran desfeta en la concepció i el coneixement de la realitat. Per això, no va haver altra solució possible que utilitzar mecanismes que posaren en relació les grans obres del clàssics amb el cristianisme.

L’ordre i l’harmonia eren característiques primordials en la concepció medieval atribuïdes a la llei divina, en canvi el desordre del món sublunar s’atribuïa tot a la culpa de la fortuna, de fet aquest és un tòpic de la literatura medieval. Aquesta manera d’entendre la realitat del moment influeix tots els àmbits de la cultura, és a dir, totes les arts.

El mecanisme que empraven per a establir totes les xarxes significatives on un element remet a un altre, de manera que tot roman ordenat i harmoniós, era l’al·legoria. Aquestes connexions permetien que el mateix ésser humà poguera representar simbòlicament la totalitat del món. Perquè com sabem en tot moment s’intentava reproduir el món diví, fer un còpia de la perfecció que tenia com a únic artífex a Deu.

                                      MACROCOSMOS → MICROCOSMOS

Podem observar que en la literatura del moment també es reprodueix aquesta concepció, i Corella també introdueix en la seua obra aquestes xarxes significatives dotant-la així de l’essència medieval. Després d’aquesta breu introducció en la cultura medieval cal que posem atenció en la influència d’aquesta en el text de Corella. Si ens fixem, també trobem aquest ordre i harmonia en el text de ‘Lo johí de Paris’ perquè Corella encara rep aquesta cultura, tot i que estaven  al segle XV i el Renaixement esdevé el nou corrent cultural.

Reprenent el tema, cal dir que per a esbrinar l’estructura del text s’ha de buscar quins són els elements en comú i quina és la relació que s’estableix entre ells. Hi ha una sèrie de capítols que responen a una mateixa estructura, per la qual cosa són molt fàcils d’identificar:

                                                 2    3     4      5

                                                 8    9    10    11

                                                16   17   18   19

En canvi, hem de fer una classificació paral·lela amb els capítols que aparentment queden despenjats. El mecanisme de relació que emprem en aquest cas és el de contrast dels elements comuns.

                                               1     6     7    12

                                              20   13   14   15

Al meu parer aquesta estructura que s’ha deduït partint del text és bastant complexa per a desxifrar-la en una primera lectura, s’ha d’analitzar molt detingudament el contingut del text per a poder establir les relacions. I, si tenim en compte que l’estil que empra Corella és bastant costos, podem estar segurs que escriure aquest text no ha sigut una tasca fàcil, tot i no ser un dels text més difícils de l’autor.

També no hem d’oblidar la importància de la numerologia en la concepció medieval i, com diu Antoni, el fet que el text estiga compost per 20 capítols potser no siga una casualitat. Però, fóra d’aquesta puntualització, tot i ser un text ordenat i harmoniós segons la valoració dels estudiosos, no presenta una estructura clara i entendible a primera vista la qual cosa podria facilitar prou la lectura i comprensió.  No obstant, açò és converteix en un dels encants de l’obra de Corella.

Corella utilitza un text mitològic per a construir un microcosmos de macrocosmos de l’època. Com hem pogut veure al llarg de les classes Corella en ‘Lo johí de Paris’ caracteritza cadascuna de les realitats que vol subratllar atribuint-ho al diferents personatges que hi apareixen de manera que es converteix en una exemplificació prou clara com ara veurem.
Venus representa i simbolitza un dels grans plaers de la vida, l’amor, i pel qual som capaços de les pitjors calamitats. Corella amb aquest plantejament intenta demostrar que l’experiència de l’amor a més de dolorosa és un error, però el que trobem és una càrrega moralitzant que ens trasllada a la mentalitat de l’època i de la societat del segle XV.
Quina és la conclusió del text? Doncs, que per aconseguir la felicitat que tothom desitja cal refusar de l’experiència que representa la deessa Venus. És a dir, actuar contràriament a com ho fa Paris que és el personatge que ens caracteritza. Evidentment, l’autor coneix els entrebancs de l’amor per això intenta previndre’ns.
Al text trobem una confessió de Corella a Joan Escrivà, que com sabem tots dos són la mateixa persona fóra de la ficció narrativa, on afirma que ella també ha navegat en la mar de Venus, i ho diu així perquè per a Corella la mar és un lloc filològic que significa tempesta, contràriament a la tranquil•litat simbolitzada pel port.
En conclusió, com veiem Corella no abandona mai l’elegància que caracteritza la seua literatura, però el que trobem sota d’aquest estil artitzat és la intenció de transmetre un missatge moralitzant.

En les darreres classes ja hem començat a sentir el terme valenciana prosa del qual ja tenia nocions perquè ja he estudiat l’assignatura Història de la llengua amb Antoni Ferrando. Llavors, com que no recordava molt bé a què es referia aquest terme i pressupose que el treballarem bastants, he decidit recórrer al manual Història de la llengua catalana (2005) de Ferrando i Nicolàs per a esclarir els meus dubtes.

Ha classe hem parlat de que es tracta d’una prosa artificiosa però harmònica i elegant i que Corella n’és un referent, millor dit com diu el manual el mestre irrepetible. Però, que és ‘valenciana prosa? Un estil? Una denominació particular? Hi ha algunes divergències a partir d’aquest sintagma ja que depenen de l’ historiador és concep d’una manera o d’una altra.

Rubio i Lluch, Martí de Riquer i Joan Fuster l’interpreten com a denominació d’un estil com a conseqüència del tractament que fan del terme els propis autors i editors de les obres que s’adscriuen a aquest fenomen literari. Per contra, Rubio i Balaguer i Sanchis Guarner consideren que el sintagma és una forma cultista d’expressar ‘prosa valenciana’, és a dir “llengua valenciana”. Antoni Ferrando, per la seua banda, reafirma l’última argumentació mitjançant una extensa recerca sobre la qüestió. En resum, Ferrando s’adona que hi ha altres obres que empren el mateix estil i no s’adscriuen a la ‘valenciana prosa’, açò ocorre perquè realment no és una etiqueta d’estil, tot i així hi ha una etiqueta d’estil que defineix aquesta producció l’estil artitzat.

Hui comence el dietari pròpiament dit encara que creia que ho podria fer abans, però com que costa un poc centrar-se en les noves tasques que ens encomanen, doncs no ha sigut fins a aquest moment que he pogut dedicar una estona a elaborar aquest treball.

Com deia a la primera entrada han començat les classes, i pel que fa la treball que hem realitzat aquest darrer mes en l’assignatura de Narrativa medieval catalana cal dir que hem avançat poc però molt, aquesta aparent contradicció té una explicació en la qual intervenen diferents factors. En  primer lloc, com que hem gaudit d’algun dia sense classe, per qüestions festives, que ha donat la casualitat que coincidia amb aquesta classe llavors açò en ha llevat hores lectives. En segons lloc, Antoni ens proposa una forma de treballar diferent al que estem acostumats, s’anomena lectio cursiva la qual ens permet conèixer el text i l’autor a partir d’una lectura acurada i comentada.

El primer autor que ha triat el professor és Joan Roís de Corella i el text que estem treballant és Lo johí de Paris, un text mitològic que ens posa en contacte amb la forma d’escriure de l’autor de forma directa, a més ens permet analitzar els trets més característics de la prosa corellana. També ens permet conèixer la naturalesa de l’autor i de la societat del moment perquè les seues paraules ens transmeten la ideologia i la filosofia de vida de la València del segle XV.

Tot i així, per a refrescar la memòria he consultat algunes pàgines web per a contrastar dades sobre Corella de manera que em  siga més fàcil la comprensió textual quan treballen a classe. Hi ha dades que ja havien comentat com que creix en un ambient intel·lectual molt actiu i que es mou en els cercles cultes de la societat. És important apuntar que tot i que era mestre en teologia no era un sacerdot, la qual cosa vol dir que podia gaudir de vida sentimental i/o amorosa. Com veurem tos dos trets els trobarem explícits en la seua obra ja que influeixen bastant.

La seua obra no adquireix el prestigi d’altres autors valencians dels segle XV perquè escriu a una aristocràcia que comença a donar l’esquena al català donat tot el prestigi a la llengua de la monarquia, la castellana. No obstant, és un dels escriptors importants des del punt de vista de la història de la llengua catalana, un intel·lectual situat en una societat en transició entre l’edat mitjana i l’ humanisme.

Aquesta setmana hem començat de nou les classes, però aquest és un any especial i diferent perquè segurament acabe la llicenciatura en Filologia Catalana. Com tots els anys hem coneguts professors nous que ens encomanen eines interessants i diferents com el cas d’Antoni que ha proposat fer un diari subjectiu de la seua assignatura.

Així doncs, l’ús d’aquest bloc tindrà una finalitat ben diferent a la del darrer any, ara em centraré en fer un dietari al voltant de l’assignatura Narrativa Catalana Medieval per tal de fer un seguiment de les impressions, opinions i de les noves dades que obtindré de les classes.

La qüestió que he utilitzat com a títol no és atzarosa, tot el contrari, fa referència a una de les primeres reflexions en què ens ha immergit el professor que espere que al llarg del curs puguem respondre i sobretot comprendre. Només em queda dir que confie en acabar ( amb el sentit medieval) els meus estudis amb ajuda d’assignatures com aquesta.

Fins la pròxima, LD.

Durant un xicotet temps la nostra classe ens em convertit en analistes de cadascuna deles pauraules i pensaments de l’autor/a que em triat. Açò a suposat un pas endavant en la nostra cultura com ha estudiants, com es sol dir ” el saber no ocupa lugar”, no? He de dir que aquesta tasca que em realitzat ha sigut molt interessant i molt producctiva per a la nostra formació, per això, avui em senc contenta.

Pel que fa a la meua lectura, ni tan sols m’imaginava una mica que aquesta lectura em posaria en contacte en tantes coses que he estudiat, la qual cosa em permetia contrastar informacions i comparar-les. I el més important de tot, encara que ja ho sabia, me n’adonat que cada escriptor des del seu escriptori treballa sense descans per la seua llengua i d’aquesta manera trasmet als seus lectors la seua lluita, perquè si ens faltara la nostra llengua, que hi fariem?

Ací  m’acomiade de tots vosaltres i us dic: “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”.

” Expressem els pensaments en paraules

construïdes amb lletres que són dibuixos”

Com sabem l’home utilitza qualsevol ferramenta, la que té més a la mà, per a donar-li forma al seu voltant i per a fixar-lo en un punt concret. Un escriptor i un pintor tenen la mateixa funció però es diferencien sols pel tipus de dibuix que empren. Uns amb color, altres amb paraules, altres amb fotografies el que volen és cercar la forma de traspassar la frontera i així transformar el signe en símbol.

Com deiem en comentaris anteriors l’artista ( siga del àmbit que siga) intenta donar-nos el seu significat de les coses. Concretament, pel que fa als escriptors cada vegada busquen noves formes d’arribar a la totalitat del món des del mínim detall. L’ull de l’escriptor es converteix en una càmera cinematogràfica que analitza, selecciona i recorda tot allò que li representa un símbol. I com diu Montserrat Roig:”L’ull surt de la vista panoràmica i s’acosta al personatge… per allunyar-se tot seguit i fer un pla general”. L’ull es converteix en un element omnipresent. “El vell somni del novel.lista era d’abastar el món a través de les paraules”

En resum, per a mi l’escriptor mitjançant una realitat concreta (el llibre) ens presenta una realitat abstracta ( el significat) que és la clau del coneixement.

No us ha passat mai qie després de llegir un llibre han fet la pel.lícula i us ha semblat pobra de detall? I això que el cinema sembla que ho pot tot. És clar que les noves formes d’art ens permeten experimentar noves sensacions, però, no obstant això, un llibre no necessita de la visió per a crear dins de nosaltres imatges ben clares. Si més no, més que fer-nos crear una imatge són capaços de trasmeter-nos sensacions. És insòlit veure com mitjançant unes paraules que ballen al ritme de la ploma de l’escriptor podem extreure significats indefinits. L’escriptor fa usar la seua memòria que té com a principal informador els ulls de la ment. I perquè els ulls de la ment?? Perquè els ulls “sols” només poden veure però si la ment actua posem en marxa el mecanisme del record i de la interpretació. Perquè sense significat una imatge no és res, cal donar-li significat. I és en aquest moment quena diem: ” una imagen vale más que mil palabras”.

“Ja sabem que parlem que no som parlades”

“Allò que no era expressat ha estat dit”

Només vull dir una cosa: gràcies! moltes gràcies!! Em senc molt agraïda amb totes aquelles escriptores que han lluitat per un col.lectiu que la masculinitat ha volgut minoritzar. És sabut per tothom que la dona, pel fet de ser l’altre sexe, ha estat qualificada de manera diferent que els homes. Ja era hora que amagar-se darrere d’un pseudònim no fós l’única solució per tal d’escriure.

Per altra banda, he de dir que en fer una ullada al passat veiem que al llarg dels segles s’han comés moltes errades i s’han creat estereotips falsos que cal eliminar. Per tot açò us dic:” Lluitem per una llibertat igual per tothom”.