digues que m'estimes…

” Expressem els pensaments en paraules

construïdes amb lletres que són dibuixos”

Com sabem l’home utilitza qualsevol ferramenta, la que té més a la mà, per a donar-li forma al seu voltant i per a fixar-lo en un punt concret. Un escriptor i un pintor tenen la mateixa funció però es diferencien sols pel tipus de dibuix que empren. Uns amb color, altres amb paraules, altres amb fotografies el que volen és cercar la forma de traspassar la frontera i així transformar el signe en símbol.

Com deiem en comentaris anteriors l’artista ( siga del àmbit que siga) intenta donar-nos el seu significat de les coses. Concretament, pel que fa als escriptors cada vegada busquen noves formes d’arribar a la totalitat del món des del mínim detall. L’ull de l’escriptor es converteix en una càmera cinematogràfica que analitza, selecciona i recorda tot allò que li representa un símbol. I com diu Montserrat Roig:”L’ull surt de la vista panoràmica i s’acosta al personatge… per allunyar-se tot seguit i fer un pla general”. L’ull es converteix en un element omnipresent. “El vell somni del novel.lista era d’abastar el món a través de les paraules”

En resum, per a mi l’escriptor mitjançant una realitat concreta (el llibre) ens presenta una realitat abstracta ( el significat) que és la clau del coneixement.

No us ha passat mai qie després de llegir un llibre han fet la pel.lícula i us ha semblat pobra de detall? I això que el cinema sembla que ho pot tot. És clar que les noves formes d’art ens permeten experimentar noves sensacions, però, no obstant això, un llibre no necessita de la visió per a crear dins de nosaltres imatges ben clares. Si més no, més que fer-nos crear una imatge són capaços de trasmeter-nos sensacions. És insòlit veure com mitjançant unes paraules que ballen al ritme de la ploma de l’escriptor podem extreure significats indefinits. L’escriptor fa usar la seua memòria que té com a principal informador els ulls de la ment. I perquè els ulls de la ment?? Perquè els ulls “sols” només poden veure però si la ment actua posem en marxa el mecanisme del record i de la interpretació. Perquè sense significat una imatge no és res, cal donar-li significat. I és en aquest moment quena diem: ” una imagen vale más que mil palabras”.

“Ja sabem que parlem que no som parlades”

“Allò que no era expressat ha estat dit”

Només vull dir una cosa: gràcies! moltes gràcies!! Em senc molt agraïda amb totes aquelles escriptores que han lluitat per un col.lectiu que la masculinitat ha volgut minoritzar. És sabut per tothom que la dona, pel fet de ser l’altre sexe, ha estat qualificada de manera diferent que els homes. Ja era hora que amagar-se darrere d’un pseudònim no fós l’única solució per tal d’escriure.

Per altra banda, he de dir que en fer una ullada al passat veiem que al llarg dels segles s’han comés moltes errades i s’han creat estereotips falsos que cal eliminar. Per tot açò us dic:” Lluitem per una llibertat igual per tothom”.

“El plaer superior en literatura és fer real allò que no existeix”

Oscar Wilde

Com diu Montserrat Roig: “La nol.lista observa, recorda i imagina”. Que ens vol dir amb açò? Doncs que la vida viscuda és només una ferramenta per a construir un món paral.lel, el món de la literatura. És clar, allò que ens nofreix cada dia és la vida que vivim, és l’encarregada de fer-nos crèixer en tots els aspectes però allò que imaginem, allò que no és real també ens complementa. Per això, la literatura no ha de ser un calc de la realitat, llavors, la realitat no està sota les nostres mans mentre que la imaginació està controladaper cadascú. En el moment, que com a escriptor, triem els records ja estem dominant la nostra imaginació. I quan deixem impregnat un paper de paraules transformem coses, records, vivències en símbols inalterables.

Aleshores, que és literatura? Per a mi és l’única manera de traspassar les fronteres de la realitat amb  intenció de deixar-nos volar. Però, jo com a lectora sé que en tancar les portades d’un llibre torné a tocar terra, i com diu Montserrat Roig:”Les coses mai no van a ser així”.

O trobadors- per què deixeu la llengua i amb gust cerqueu- la llengua castellana i l’accepteu- amb molt delit i gana?

JERONI FERRER

Avui en classe d’Història de la llengua catalana he recordat el capitol “El nom de les coses”. Antoni Ferrando ens parlava de com el pas d’una monarquia pactista a una absolutista en el segle XV va suposar un canvi social en l’ús de la llengua. Aquesta cita de Jeroni Ferrer, si més no, fa referència directa al que ocorria per aquells temps. Per situar-vos us faré un xicotet resum. Mireu, el Renaixement i l’Humanisme amb la intenció de reviure l’època clàssica incloïen en la llengua del moment formes llatinitzades, i amb la instauració de la monarquia absolutista i un rei que optava per l’ús del castellà van començar conflictes lingüístics entre les llengües oficials  dels diferents comptats i la llengua predominant en la cort i la noblesa.

Amb els anys esdevenen nous conflictes entre llengües en contacte i sempre l’àmbit polític, l’econòmic i el social tenen alguna cosa que veure.Per exemple, a València capital com sabem la majoria de la població parla castellà ( pels motius que siguen però ara no cal esmenar-los). Doncs bé, quan jo tenia un parell d’anys vaig vindre a viure a València amb els meus pares, ells són valencianoparlants i amb aquesta llengua em van ensenyar a parlar. Quan vaig entrar a l’escola no hi havia línia en valencià, llavors vaig començar a parlar el castellà. No per això havia de triar una de les dues llengües,a l’inrevés, em vaig convertir en una xiqueta bilingüe. Quan estava a casa parlava en valencià i quan estava en l’escola en castellà, i com no, en classe de valencià sempre he sigut l’alumna més destacada perquè sabia llegir-lo, parlar-lo i escriure’l cosa que els meus companys no. Una cosa he tingut sempre clara parle en valencià pequè és part de la meua identitat i perquè em dóna la gana. I sempre faré el possible per dur endavant la meua llengua.

Tanmateix sé que per treballar una llengua és necessària una normativa, però una llengua no sols és normativa, és més que això, és una cultura, és folklore, en definitiva, és vida. No obstant això, la llengua en contacte amb una altra no necessàriament esdevé contaminada sinó evolucionada, nodrida i açò és objecte d’estudi, és dialectologia.

Com diu Montserrat Roig ” la raó del novel.lista la desconeix el cor del gramàtic”…”quan escriguis, oblidat de la gramàtica…,encara que en sàpigues”. L’escriptor no ha de callar i escriure sinó buscar paraules que commouen al públic, per això es sent indefens perquè moltes vegades no es valorat per la història contada sinó per l’úes de les qüestions gramaticals, i això si que és una greu errada. ” Empresonen les paraules i no les fan volar”

“un arbre no demana que escriguis sobre ell, un arbre et fa somiar.”

Per tal de narrar cal mirar el nostre voltant amb imaginació, i així la cosa aparentment més insignificant resultarà una porta oberta cap a un món per decobrir que cada narrador modelarà segons li convinga. Somiar és un recurs molt factible per començar a narrar també els recors, tots dos camins ens permeten deixar volar la nostra imaginació sense obstacles.  “La memòria serveix per a mentir-nos a base de petits fragments”…”La memòria també és oblit”. Com sabem, un mateix record contat per dues persones distintes poden resultar històries molt diferents.

Qui no recorda la postguerra com un periode trist? Però sota aquest periode podem trobar històries bòniques, sensacions agradables…tot té a veure amb quins ulls mirem les coses. Com diu Maria Aurèlia Capmany “Això era i no era, era un món feliç i no ho era, potser en realitat tot era tristíssim, però, tampoc, ningú no et podia robar el sol i el mar i la pell de l’altre.”

No obstant això, tenim clar que tot allò que es narra no ha de ser necessàriament coses bones, com diu Montserrat Roig “escrius i t’has d’enfrontar, vulguis o no vulguis, a les zones de la cambra fosca, il.luminar-les amb les paraules, encara que facin mal.” Per això, un escriptor ha de deixar de banda la concepció bo/dolent, simés no, la vida més que participar d’aquesta dualitat és ambigua, no es pot qualificar amb tan sols dos adjectius. Així doncs, per començar a narrar hi ha que esborrar estereotips del nostre cap i deixar que’ls records i somnis creuen la frontera.

la portada de l'edició de butxaca

Els lectors quan ens posem davant d’un ventall de posibles lectures hem de fixar quins són els nostres objectius, és a dir, hem de definir els nostres gustos per tal d’escollir correctament un llibre. Per això, cal buscar indicis en els paratextos de l’obra perquè són la carta de presentació.

En el meu cas, quan vaig triar l’obra “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” de Montserrat Roig en primera instància ho vaig fer per curiositat. Què vull dir amb açò? Doncs mireu, al llarg de la carrera he sentit parlar d’aquesta autora i com que mai havia llegit cap cosa d’ella… llavors vaig decidir que aquest era el moment.

Per altra banda, el títol em va resultar molt cridaner i el fragment de la contraportada m’agradà. Vaig comprar el llibre i el vaig obrir, tot seguit em vaig trobar amb un advertiment als lectors. Resulta molt interessant veure com l’autora intenta establir des del primer moment un pacte de lectura entre autor-lector, tanmateix aquest pacte implica l’afirmació en el text d’una identitat entre autor i veu assagística mitjançant verbs en primera persona. A més a més, Montserrat Roig posa en les nostres mans dades autobiogràfiques que ens mostren que el llibre es tracta d’una mena d’assaig atobiogràfic.

El pacte de lectura previ ens permet encaminar-nos i pense que resultarà una lectura complementària per a mi com a lectora de molts àmbits. Espere traure profit de totes les intervencions de l’autora, si més no entendre la seua tasca com a escriptora que és el més important.