Evidentment la concepció que nosaltres tenim del feminisme no té cabuda al segle d’or català. Però, si l’entenem com la defensa de la dignitat de la dona…tal volta sí. La proposta de sor Isabel de Villena en molts dels àmbits literaris resulta innovadora, i més encara pel que fa a aquesta temàtica; una dona escriptora que defensa el sexe femení i del seu valor moral representa una proposta mol agosarada.

Ja a partir del s. XIII apareixen obres literàries feministes com a rèplica a altres escrits misògins on es reflecteix menyspreu, prevenció o temor a la dona…I per què? La tradició patrística tendeix a identificar el sexe femení amb Eva , i això fa que la dona siga considerada un perill per ser un receptacle dels pecats capitals.

El debat literari creat com a conseqüència de la dialèctica entre els textos a favor i en contra de la dona omplirà la baixa Edat Mitjana fins al XV. A la literatura catalana hi ha constància del debat en moltes variades obres i destaquen:

–          Maldit bendit de Cerverí de Girona

–           Lo somni de Bernat Metge

–          L’Espill de Jaume Roig

Un grup de tòpics que no podia faltar als textos misògins pretenia demostrar que la dona era perversa degut a l’egoisme, la crueltat, la falsia o mandra.

1)      En l’obra de nostra escriptora, en canvi, s’al·ludeix sovint a la natura virtuosa de l’ésser femení, a la propensió a l’amor, a la pietat i a la misericòrdia,  a l’esperit de sacrifici i a la defensa de la veritat.

2)      El defecte que més ressò tenia era la seua volubilitat i,  principalment, la inconstància en l’amor. Pel que fa a aquesta afirmació hi ha molts testimonis però sor Isabel no es deixa impressionar, i ho rebat a través de la construcció narrativa. Ella destaca el passatges bíblics que mostren la fermesa femenina, i de manera molt especial la fidelitat del col3lectiu de les dones en la Passió, font a la covardia i l’abandó dels deixebles barons.

3)      Un altre tòpic de la literatura misògina era l’associació dona-dimoni com a conseqüència de la desfeta d’Eva, la primera dona. Jaume Roig també en parla però Sor Isabel retreu que Jesús creu en el canvi femení personificat en la figura de sa mare per la qual s’ha iniciat la salvació de la humanitat. Per això l’abadessa s’encarrega al VC de reafirmar que el sexe femení ja està lliure de culpa.

4)      Per altra banda la tradició literària misògina esmenta famoses víctimes del gènere femení, però Sor Isabel com a contrapartida ompli la VC de figures femenines virtuoses. L’abadessa no es conformarà amb això i assenyalarà contínuament la predilecció de Jesús pel sexe femení.

En resum, l’autora destaca de manera preferent aquells temes que dins la tradició profemenista rebatien opinions contràries a la dona, ens refermen en el convenciment que Isabel de Villena coneixia aquest debat literari, i que, dins les seues possibilitats, volgué manifestar una defensa clara del sexe femení, fins al punt de fer que en un capítol Déu en persona condemnàs les opinions misògines.

El VC és la rèplica a les provocacions antifeministes? La qüestió és si Sor Isabel volia rebatre un estat d’opinió generalitzat o una obra concreta, el que es estrany és que no rebel·lara aquesta contestació…

Tota aquesta informació la podem trobar en aquest llibre que m’ha semblat molt interessant i amb un introducció bastant completa sobretot perl que fa la temàtica tractada:

Protagonistes femenines a la vita christi / Isabel de Villena ; introducció de Rosanna Cantavella, transcripció de Lluisa Parra

Els estudiosos de l’abadessa designen uns trets que semblen testimoniar que l’autora de la Vita Christi fou una dona. Aquests trets són els següents:

–          L’aparició de la quotidianitat domèstica dins la narració. Sovint s’hi fa referència als treballs propis de l’entorn de la dona, sobretot en relació a les dones pobres com és el cas de Maria.

–          Enorme dosi d’efectivitat i emotivitat que trobem a l’obra. Que segons diu Fuster “el fluix amorós que impregna el llibre només s’explica per la condició femenina de qui l’escriu”.  Tot i així, aquesta característica no és original de sor Isabel o del fet de ser dona, no oblidem que les Vitae Christi tenien l’objectiu de commoure l’ànima del lector.

Ara, el treball realitzat en el terreny lingüístic arriba molt lluny i una evidència és la predilecció dels diminutius; com sabem aquests modificadors confereixen connotacions d’emotivitat al registre lingüístic. A més, l’afectivitat també es veu intensificada quan els personatges positius i, especialment, les dones són apropats per la narradora al lector, que seguirà els seus afectes i les seues penes com si hi fos al costat.

Martí de Riquer i Fuster determinen que l’obra està dotada d’una tendresa molt femenina i l’amor i altres emocions, espacialment femenines, es troben al llarg de l’obra, com és la vehemència en la pena com per exemple la manifestació del dol amb signes externs.

Aquest conjunt de característiques, segons Fuster, provenen de la condició femenina de l’autora. Però, recordem que l’època de Sor Isabel no feia senzill el camí a les dones que volien escriure. Doncs, perquè no va emprar una redacció més neutra i així amagar el sexe de l’autor? Perquè sor Isabel de Villena volia escriure així, ella pensava en el seu públic, i precisament el públic més immediat eren les clarisses. Sor Isabel optaria així conscientment per un discurs que contingués elements fàcilment propers a la vida i sensibilitat de l’audiència femenina. Evidentment, el fet de ser ella mateixa una dona li facilitava el treball.

Ja feia temps que no feia cap entrada al blog, no per això he deixada de banda l’assignatura…després de les festes de nadals i del s examens de gener vam reprendre l’assignatura però amb un nou modus operandi del qual ara parlaré. No obstant això m’agaradaria fer referència a l’últim autor que vam treball amb la lectio cursiva: Ramon Llull. Com que va ser el darrer que vam estudiar ja no vaig fer cap entrada fent referència a la seua obra, no per això gaudeix de menys importància, tot el contrari, ell representa la base de la literatura produïda als Països Catalans al segle XV.

A classe vam treballar El Llibre de l’ordre de cavalleria on vegerem com Llull buscava fer un tractat sistemàtic per a ser cavaller. Entre altres fonts vull fer referència a l’article següent: 

Mas cavaller qui d’açò fa lo contrari». Una lectura del tractat lul·lià sobre la cavalleria

A. Soler i Llopart.

Aquest article explica molt bé el doble context que conté el llibre i a mi em va aprofitar moltisim el l’aprofundització i la comprenció del text tot i ser el més clar i fàcil dels autors treballats. Bé, després de fer aquesta xicoteta menció per tal de no passar per alt la importància de Llull reprendrem el curs en el punt en el qual ens trobem.

Com deia abans, en aquest quatrimestre ens dedicarem a la part teòrica dels autors treballats anteriorment, vam començar amb sor Isabel de Villena i ara ja estem treballant amb Corella. Però, en el blog parlarem primerament d’alguns aspectes que més m’han sobtat de l’Abadessa del Convent de la Trinitat i ja més endavant posarem atenció a Corella.

Comptat i debatut, després de reprendre de nou aquest “dietari” comencaré a atendre els temes que ens interesen, la narrativa del segle XV.