digues que m'estimes…

una reflexió sobre unes paraules molt acurades

Un pròleg, una justificació…El Vita Christie d’Isabel de Villena

Filed under: General — lidamar at 11:41 am on Dimecres, desembre 15, 2010

Li ha arribat el torn a sor Isabel de Villena, hui hem començat amb el Vita Christie. Després de fer una xicoteta ullada a algunes dades biogràfiques referents a l’autora i a l’obra, ens hem endinsat en l’estudi del text de manera que hem completat algunes dades que havien quedat sense resoldre i que venien explicitades al pròleg del llibre. El pròleg és un poc peculiar perquè és tracta d’una carta, una carta escrita per una persona de la condició de sor Isabel, és a dir, per l’abadessa del monestir valencià de la Trinitat. Un monestir reial on vivien en clausura dones de les més importants famílies de l’aristocràcia valenciana.

Bé, Albonça de Montsoriu, abadessa successora d’Isabel de Villena és converteix en l’editora del manuscrit del Vita Christie obra de la seua predecessora. Però, perquè decideix editar-lo si la pròpia autora no ho havia fet? Doncs, per un motiu reial de gran importància com és el següent: la reina Isabel de Castella en conèixer l’existència d’aquest manuscrit el demana i, per a fer-lo arribar més prompte a les seues mans, l’abadessa del moment, que és Albonça, decideix imprimir-lo, amb motiu d’aquesta decisió l’abadessa escriu una carta a la reina explicant-li-ho tot, de manera que presenta a tots el possibles lectors l’escriptora d’aquesta obra i la justificació de la seua publicació pòstuma, ja que sor Isabel havia deixat en l’anonimat tant important obra.

És clar, que la importància d’aquest obra no resideix en la temàtica en sí perquè no és l’únic llibre que conta la vida de Crist. El que diferència l’obra d’Isabel de Villena és l’estil de redacció que empra i que fa d’aquest llibre una obra única. I com diu A. Hauf gràcies a l’atzar del destí, a l’arribada de la impremta o a la intensa i ben documentada espiritualitat de la reina de Castella, o al conjunt d’aquestes, s’ha pogut garantir una digna i merescuda divulgació d’aquesta obra.

Per a finalitzar amb Eiximenis..

Filed under: General — lidamar at 8:25 pm on Dilluns, desembre 13, 2010

En l’últim full que hem llegit d’ Eiximenis, que correspondria a la pàgina 5 del ‘Llibre dels àngels, ens explica dues idees molt clares i fàcils d’explicar, tot i així, empra un redacció llarga i molt exemplificada perquè inclou diverses fons que corroboren allò que explica.

Les dues idees es sintetitzen en:

1)      Els àngels no ocupen lloc

2)      Els àngels no són omnipresents

Pel que fa a la primera idea parteix de la concepció de les essències de les persones, és a dir, el que nosaltres anomenaríem l’ànima, per a explicar que al no ser tangibles podem romandre totes juntes perquè si no són material no ocupen cap lloc. Per això, la convivència entre el món material i l’espiritual és possible i factible. No oblidem que tots dos components són necessaris en el món medieval perquè es complementen. Així, els àngels esdevenen una substància o essència que no té matèria o cos per a materialitzar-se i per aquest motiu no ocupen lloc.

I pel que fa a la segona idea, hem de dir que és tan fàcil d’explicar com el fet d’admetre l’existència de Déu, com que n’és l’únic amb la capacitat de ser omnipresent segons les creences cristianes no pot haver-hi cap altre cos i/substància que el supere en aquest aspecte. Per la qual cosa, un àngel no pot estar en dos llocs al mateix temps per això parlem de natura definida. No obstant, els àngels romanen escampats per tot el cel, segons Eiximenis, ornamentant-lo, és a dir, no ocupen un mateix lloc però alhora els trobem en tots els punts de l’esfera angelical.

Fins ací arriba la lectio cursiva amb aquesta obra de Francesc Eiximenis, el pròxim dia comencem amb un altre autor, concretament amb una escriptora…

La teologia fa una crida a la filosofia

Filed under: General — lidamar at 1:02 pm on Dilluns, desembre 13, 2010

En l’anterior intervenció parlàvem de les eines que utilitzava Eiximenis per a convèncer de l’existència del àngels. Si s’ apropem al text, cap a la fi del capítol tercer, apareix una font de saviesa  molt important en l’època, són els filòsofs. Doncs bé, aquestes persones que eren concebudes com savis feien unes premisses a partir de l’estudi de la realitat amb les quals Eiximenis suporta algunes de les seues argumentacions.

Segons la filosofia hi ha més coses que no podem percebre amb els cinc sentits que les que si podem percebre. Per tant, si els àngels no els veiem no és perquè no existeixen, tot el contrari, és perquè els nostres sentits no són capaços de veure’ls. Però per afermar més aquest punt, Eiximenis diu que si els àngels són els enviats de Déu i nosaltres dubtem de la seua existència alhora estem dubtant de Déu.

Com podem veure,  aquests arguments són fàcilment desmuntables en l’actualitat però la concepció medieval no concebia la vida sense la presència  divina omnipresent. No obstant això, són arguments utilitzats en benefici d’un motiu que va més enllà d’una religió.

Una opció d’oganització

Filed under: General — lidamar at 12:49 pm on Dilluns, desembre 13, 2010

Després de llegir Corella el text d’ Eiximenis resulta bastant fàcil, i ho podem comprovar de seguida, sense emprar pura teologia de manera que la societat puga accedir sense problemes a aquest text. Tanmateix, el fet que no utilitze l’estil corellà, caracteritzat per artitzar el text, suposa que l’estructura serà més plenera i, en conseqüència, més propera i fàcil d’entendre per al sector no aristòcrata.

Eiximenis, com que s’adreça a un públic en concret, utilitza un tipus de diàleg i estructura que no impedisca pas l’arribada del missatge. Al capítol tercer del ‘Llibre dels àngels’ comença a  mostrar la seua intenció moralitzant fent una justificació i argumentació del tema que defèn: l’existència dels àngels.

I per què intenta argumentar-ho? Doncs, si pretén que la societat copie la jerarquia angelical perquè funciona bé, caldrà certificar que aquest supòsit existeix. Per a dur açò a terme intenta explicar-ho a partir de la pròpia experiència com a ésser humà, és a dir, no utilitzar exemples desconeguts per al poble, per això vol fer partícip l’experiència de tothom en aquesta argumentació.

És clar, que les raons que dóna Eiximenis no són empíriques ni demostrables, però no oblidem que la concepció teocèntrica del moment afavoria la creença en aquestes coses. És per això, que la fe facilita l’argumentació d’ Eiximenis, com diu la dita la fe mou muntanyes.

El ‘Llibre dels àngels’  és un tractat espiritual que es converteix en una opció que es podria imitar per eixir de l’infern que es vivia en aquell moment (mort per diferents causes), a causa de no fer les coses bé. A més, era una forma d’encomanar-se a algú més poderós que ells. En resum, si funcionava en l’esfera dels àngels perquè no aplicar-ho en el món material????

Clarament ens trobem davant d’una proposta social que podria haver solucionat els problemes. Eiximenis segueix els seu treball social en un altre llibre dirigit expressament a la burgesia, que era qui manava, titulat ‘Lo regiment de la cosa pública’.

‘Llibre dels àngels’: les dues cares de la moneda

Filed under: General — lidamar at 12:18 pm on Dilluns, desembre 13, 2010

Amb el nou text que estudiem fem un bot enrere en el temps i ens situem en el segle XIV, l’autor al qual ens referim és Francesc Eiximenis. Aquest personatge és més conegut per l’obra ‘Lo Crestià’ però hi ha una obra  seua més rellevant, pel que fa al contingut i el missatge, és el ‘Llibre dels àngels’ editat pòstumament l’any 1490.

És el llibre medieval que més edicions ha tingut en català, i el més traduït a altres llengües, fins i tot al llatí. I ens preguntem: que trobem en aquest llibre?… com hem comentat a classe una proposta d’organització social a partir de la jerarquia dels àngels. El raonament és molt clar,    si aquesta forma d’organitzar funciona perquè no imitar-la?

Eiximenis amb aquesta obra no busca fer literatura elevada sinó redacció fàcil per a la comprensió de tothom. Com veiem açò l’allunya bastant de Corella ja que aquest buscava la bellesa en la redacció en un estil difícil de comprendre per a molts, la qual cosa indica que cada autor s’adreçava a un públic diferent.

El producte que presenta Eiximenis és clarament medieval per la qual cosa des del primer moment es marquen diferències amb la resta de textos que hem estudiat, no obstant això, comparteixen una mateixa intenció tots tres autors: transmetre una proposta social i espiritual.

Què ens diu Martorell en el pròleg del Tirant?

Filed under: General — lidamar at 9:26 pm on Dijous, desembre 2, 2010

Comença dient-nos que aquesta obra es produïda per a deixar constància de les gestes i històries dels homes virtuosos. El motiu és que com a causa de la debilitat de la nostra memòria podem oblidar coses importants que cal transmetre i l’alternativa més fiables és deixar-ho per escrit. Martorell en l’obra fa menció d’altres que han fet com ell, és a dir, deixar un patrimoni escrit que ara serveix a la societat convertint-se en fons d’informació necessàries en molts dels casos.

Altre aspecte tractat en aquest pròleg és la importància de la saviesa en el cavaller cosa que marca una gran diferència amb el cavaller contemporani el qual no té, o almenys no sol tindre, aquesta característica. Per tant, ens trobem com Martorell  fa una crítica ferotge però subtil al món cavalleresc. Aleshores ens preguntem: Tirant lo Blanch és un cavaller amb les característiques que Martorell enuncia? Sí. Martorell al capdavall explicita que aquest cavaller és l’exemple perfecte del model del qual parlava.

Resumint, el Tirant introdueix un important canvi de perspectiva en els models cavallerescos, en especial per accentuar la saviesa per damunt de la força. I, a més s’està fent un exercici contra la memòria lavens que és l’enemiga del saber.

Incognites al voltant del Tirant…

Filed under: General — lidamar at 9:08 pm on Dijous, desembre 2, 2010

Quan comencem amb el text del Tirant lo Blanch notem la diferència que hi ha entre Martorell i Corella, del primer que ens adonem és que és bastant més fàcil de llegir per diversos motius:

ü  No es present l’estil artitzat tant característic de la prosa corellana.

ü  Els text no està destinat al mateix públic.

No obstant això, la influència de Corella és molt gran i, per aquest motiu trobem tropos corellans ( “pos a la mia pensa” , “en stil com en orde”) arreu del text de Martorell. Açò els fa semblants i distints alhora als dos autors.

Altre aspecte que cal destacar de l’obra Tirant lo blanch és la ficció literària que se’ns presenta a l’inici del text, quan es demana la traducció d’un obra de l’anglès al portuguès, la qual cosa ens pot fer suposar que el Tirant ha sigut una traducció, però aquell a qui se li encomana la feina desideix traduir-la al valencià perquè així la seua nació sabrà històries de cavalleries.

Aquesta qüestió ens porta a parlar d’un tema més rellevant: el Tirant és una novel·la de cavalleries? I si és de cavalleries perquè trobem un adjectiu dolent quan parla d’armes? Com podem veure ací tenim una sèrie de temes que caldrà desenvolupar i reprendre a classe per a saber-ne més.

paganitat vs cristianisme

Filed under: General — lidamar at 8:43 pm on Dijous, desembre 2, 2010

Hui parlaré d’un tema bastant important i que atrau molt la meua atenció. Farà cosa de dos cursos en l’assignatura cultura catalana medieval vam parlar de la polèmica entre la connexió de la cultura pagana i la cristiana. Aquesta polèmica encetada al segle V d.C. tornà aparèixer als segles XIV i XV, la qual cosa significa que Corella possiblement coneixia tot aquest debat. Si ho coneixia…quina era la posició que prenia Corella? També feia una lectura cristiana de les obres paganes com molts teòlegs?

Com hem vist en ‘Lo johí de Paris’, Corella sabia molt de filosofia i l’aplicava als seus textos, per tant, reconeixia el valor de les obres filosòfiques paganes. Aleshores podem suposar, que així com vam fer molts altres teòlegs, era partidari d’establir un pacte entre ambdues cultures sense fer necessari la desaparició d’aquest textos.

Aquest pacte va conduir a la posada en marxa de molts mecanismes d’interpretació com a única opció per a la salvació d’aquestes obres, de manera que permetien adherir-les al món cristià. L’al·legoria es converteix en un punt d’unió que establia aquesta relació interessada entre ambdues cultures, però no és l’única alternativa emprada. (creació del llimb de Dant, la tipologia, etc.)

El que es converteix en veritablement necessari era el fet de intruir per a fer una lectura apropiada d’aquelles obres paganes, és per aquest motiu que són els teòlegs els encarregats de desenvolupar aquesta tasca, la de extraure el significat propici per al cristianisme. Tot i així, Sant Vicent Ferrer advertia del   perill d’aquests textos, no obstant això hem de dir que els admirava.

Comptat i debatut, com dèiem no era possible desfer-se d’allò que componia gran part de la cultura de tota l’edat mitjana, les obres paganes eren la base de tot saber, per la qual cosa obviar-les era fer una gran desfeta en la concepció i el coneixement de la realitat. Per això, no va haver altra solució possible que utilitzar mecanismes que posaren en relació les grans obres del clàssics amb el cristianisme.