digues que m'estimes…

L’ordre i l’harmonia eren característiques primordials en la concepció medieval atribuïdes a la llei divina, en canvi el desordre del món sublunar s’atribuïa tot a la culpa de la fortuna, de fet aquest és un tòpic de la literatura medieval. Aquesta manera d’entendre la realitat del moment influeix tots els àmbits de la cultura, és a dir, totes les arts.

El mecanisme que empraven per a establir totes les xarxes significatives on un element remet a un altre, de manera que tot roman ordenat i harmoniós, era l’al·legoria. Aquestes connexions permetien que el mateix ésser humà poguera representar simbòlicament la totalitat del món. Perquè com sabem en tot moment s’intentava reproduir el món diví, fer un còpia de la perfecció que tenia com a únic artífex a Deu.

                                      MACROCOSMOS → MICROCOSMOS

Podem observar que en la literatura del moment també es reprodueix aquesta concepció, i Corella també introdueix en la seua obra aquestes xarxes significatives dotant-la així de l’essència medieval. Després d’aquesta breu introducció en la cultura medieval cal que posem atenció en la influència d’aquesta en el text de Corella. Si ens fixem, també trobem aquest ordre i harmonia en el text de ‘Lo johí de Paris’ perquè Corella encara rep aquesta cultura, tot i que estaven  al segle XV i el Renaixement esdevé el nou corrent cultural.

Reprenent el tema, cal dir que per a esbrinar l’estructura del text s’ha de buscar quins són els elements en comú i quina és la relació que s’estableix entre ells. Hi ha una sèrie de capítols que responen a una mateixa estructura, per la qual cosa són molt fàcils d’identificar:

                                                 2    3     4      5

                                                 8    9    10    11

                                                16   17   18   19

En canvi, hem de fer una classificació paral·lela amb els capítols que aparentment queden despenjats. El mecanisme de relació que emprem en aquest cas és el de contrast dels elements comuns.

                                               1     6     7    12

                                              20   13   14   15

Al meu parer aquesta estructura que s’ha deduït partint del text és bastant complexa per a desxifrar-la en una primera lectura, s’ha d’analitzar molt detingudament el contingut del text per a poder establir les relacions. I, si tenim en compte que l’estil que empra Corella és bastant costos, podem estar segurs que escriure aquest text no ha sigut una tasca fàcil, tot i no ser un dels text més difícils de l’autor.

També no hem d’oblidar la importància de la numerologia en la concepció medieval i, com diu Antoni, el fet que el text estiga compost per 20 capítols potser no siga una casualitat. Però, fóra d’aquesta puntualització, tot i ser un text ordenat i harmoniós segons la valoració dels estudiosos, no presenta una estructura clara i entendible a primera vista la qual cosa podria facilitar prou la lectura i comprensió.  No obstant, açò és converteix en un dels encants de l’obra de Corella.

Corella utilitza un text mitològic per a construir un microcosmos de macrocosmos de l’època. Com hem pogut veure al llarg de les classes Corella en ‘Lo johí de Paris’ caracteritza cadascuna de les realitats que vol subratllar atribuint-ho al diferents personatges que hi apareixen de manera que es converteix en una exemplificació prou clara com ara veurem.
Venus representa i simbolitza un dels grans plaers de la vida, l’amor, i pel qual som capaços de les pitjors calamitats. Corella amb aquest plantejament intenta demostrar que l’experiència de l’amor a més de dolorosa és un error, però el que trobem és una càrrega moralitzant que ens trasllada a la mentalitat de l’època i de la societat del segle XV.
Quina és la conclusió del text? Doncs, que per aconseguir la felicitat que tothom desitja cal refusar de l’experiència que representa la deessa Venus. És a dir, actuar contràriament a com ho fa Paris que és el personatge que ens caracteritza. Evidentment, l’autor coneix els entrebancs de l’amor per això intenta previndre’ns.
Al text trobem una confessió de Corella a Joan Escrivà, que com sabem tots dos són la mateixa persona fóra de la ficció narrativa, on afirma que ella també ha navegat en la mar de Venus, i ho diu així perquè per a Corella la mar és un lloc filològic que significa tempesta, contràriament a la tranquil•litat simbolitzada pel port.
En conclusió, com veiem Corella no abandona mai l’elegància que caracteritza la seua literatura, però el que trobem sota d’aquest estil artitzat és la intenció de transmetre un missatge moralitzant.