digues que m'estimes…

una reflexió sobre unes paraules molt acurades

AL SEGLE XV, PODEM PARLAR DE FEMINISME?

Filed under: General — lidamar at 10:23 am on dimarts, abril 12, 2011

Evidentment la concepció que nosaltres tenim del feminisme no té cabuda al segle d’or català. Però, si l’entenem com la defensa de la dignitat de la dona…tal volta sí. La proposta de sor Isabel de Villena en molts dels àmbits literaris resulta innovadora, i més encara pel que fa a aquesta temàtica; una dona escriptora que defensa el sexe femení i del seu valor moral representa una proposta mol agosarada.

Ja a partir del s. XIII apareixen obres literàries feministes com a rèplica a altres escrits misògins on es reflecteix menyspreu, prevenció o temor a la dona…I per què? La tradició patrística tendeix a identificar el sexe femení amb Eva , i això fa que la dona siga considerada un perill per ser un receptacle dels pecats capitals.

El debat literari creat com a conseqüència de la dialèctica entre els textos a favor i en contra de la dona omplirà la baixa Edat Mitjana fins al XV. A la literatura catalana hi ha constància del debat en moltes variades obres i destaquen:

–          Maldit bendit de Cerverí de Girona

–           Lo somni de Bernat Metge

–          L’Espill de Jaume Roig

Un grup de tòpics que no podia faltar als textos misògins pretenia demostrar que la dona era perversa degut a l’egoisme, la crueltat, la falsia o mandra.

1)      En l’obra de nostra escriptora, en canvi, s’al·ludeix sovint a la natura virtuosa de l’ésser femení, a la propensió a l’amor, a la pietat i a la misericòrdia,  a l’esperit de sacrifici i a la defensa de la veritat.

2)      El defecte que més ressò tenia era la seua volubilitat i,  principalment, la inconstància en l’amor. Pel que fa a aquesta afirmació hi ha molts testimonis però sor Isabel no es deixa impressionar, i ho rebat a través de la construcció narrativa. Ella destaca el passatges bíblics que mostren la fermesa femenina, i de manera molt especial la fidelitat del col3lectiu de les dones en la Passió, font a la covardia i l’abandó dels deixebles barons.

3)      Un altre tòpic de la literatura misògina era l’associació dona-dimoni com a conseqüència de la desfeta d’Eva, la primera dona. Jaume Roig també en parla però Sor Isabel retreu que Jesús creu en el canvi femení personificat en la figura de sa mare per la qual s’ha iniciat la salvació de la humanitat. Per això l’abadessa s’encarrega al VC de reafirmar que el sexe femení ja està lliure de culpa.

4)      Per altra banda la tradició literària misògina esmenta famoses víctimes del gènere femení, però Sor Isabel com a contrapartida ompli la VC de figures femenines virtuoses. L’abadessa no es conformarà amb això i assenyalarà contínuament la predilecció de Jesús pel sexe femení.

En resum, l’autora destaca de manera preferent aquells temes que dins la tradició profemenista rebatien opinions contràries a la dona, ens refermen en el convenciment que Isabel de Villena coneixia aquest debat literari, i que, dins les seues possibilitats, volgué manifestar una defensa clara del sexe femení, fins al punt de fer que en un capítol Déu en persona condemnàs les opinions misògines.

El VC és la rèplica a les provocacions antifeministes? La qüestió és si Sor Isabel volia rebatre un estat d’opinió generalitzat o una obra concreta, el que es estrany és que no rebel·lara aquesta contestació…

Tota aquesta informació la podem trobar en aquest llibre que m’ha semblat molt interessant i amb un introducció bastant completa sobretot perl que fa la temàtica tractada:

Protagonistes femenines a la vita christi / Isabel de Villena ; introducció de Rosanna Cantavella, transcripció de Lluisa Parra

FEMINITAT: la condició femenina de l’autora

Filed under: General — lidamar at 7:29 pm on dijous, abril 7, 2011

Els estudiosos de l’abadessa designen uns trets que semblen testimoniar que l’autora de la Vita Christi fou una dona. Aquests trets són els següents:

–          L’aparició de la quotidianitat domèstica dins la narració. Sovint s’hi fa referència als treballs propis de l’entorn de la dona, sobretot en relació a les dones pobres com és el cas de Maria.

–          Enorme dosi d’efectivitat i emotivitat que trobem a l’obra. Que segons diu Fuster “el fluix amorós que impregna el llibre només s’explica per la condició femenina de qui l’escriu”.  Tot i així, aquesta característica no és original de sor Isabel o del fet de ser dona, no oblidem que les Vitae Christi tenien l’objectiu de commoure l’ànima del lector.

Ara, el treball realitzat en el terreny lingüístic arriba molt lluny i una evidència és la predilecció dels diminutius; com sabem aquests modificadors confereixen connotacions d’emotivitat al registre lingüístic. A més, l’afectivitat també es veu intensificada quan els personatges positius i, especialment, les dones són apropats per la narradora al lector, que seguirà els seus afectes i les seues penes com si hi fos al costat.

Martí de Riquer i Fuster determinen que l’obra està dotada d’una tendresa molt femenina i l’amor i altres emocions, espacialment femenines, es troben al llarg de l’obra, com és la vehemència en la pena com per exemple la manifestació del dol amb signes externs.

Aquest conjunt de característiques, segons Fuster, provenen de la condició femenina de l’autora. Però, recordem que l’època de Sor Isabel no feia senzill el camí a les dones que volien escriure. Doncs, perquè no va emprar una redacció més neutra i així amagar el sexe de l’autor? Perquè sor Isabel de Villena volia escriure així, ella pensava en el seu públic, i precisament el públic més immediat eren les clarisses. Sor Isabel optaria així conscientment per un discurs que contingués elements fàcilment propers a la vida i sensibilitat de l’audiència femenina. Evidentment, el fet de ser ella mateixa una dona li facilitava el treball.

Canvi de terç però seguim en la mateixa línia…

Filed under: General — lidamar at 7:27 pm on dijous, abril 7, 2011

Ja feia temps que no feia cap entrada al blog, no per això he deixada de banda l’assignatura…després de les festes de nadals i del s examens de gener vam reprendre l’assignatura però amb un nou modus operandi del qual ara parlaré. No obstant això m’agaradaria fer referència a l’últim autor que vam treball amb la lectio cursiva: Ramon Llull. Com que va ser el darrer que vam estudiar ja no vaig fer cap entrada fent referència a la seua obra, no per això gaudeix de menys importància, tot el contrari, ell representa la base de la literatura produïda als Països Catalans al segle XV.

A classe vam treballar El Llibre de l’ordre de cavalleria on vegerem com Llull buscava fer un tractat sistemàtic per a ser cavaller. Entre altres fonts vull fer referència a l’article següent: 

Mas cavaller qui d’açò fa lo contrari». Una lectura del tractat lul·lià sobre la cavalleria

A. Soler i Llopart.

Aquest article explica molt bé el doble context que conté el llibre i a mi em va aprofitar moltisim el l’aprofundització i la comprenció del text tot i ser el més clar i fàcil dels autors treballats. Bé, després de fer aquesta xicoteta menció per tal de no passar per alt la importància de Llull reprendrem el curs en el punt en el qual ens trobem.

Com deia abans, en aquest quatrimestre ens dedicarem a la part teòrica dels autors treballats anteriorment, vam començar amb sor Isabel de Villena i ara ja estem treballant amb Corella. Però, en el blog parlarem primerament d’alguns aspectes que més m’han sobtat de l’Abadessa del Convent de la Trinitat i ja més endavant posarem atenció a Corella.

Comptat i debatut, després de reprendre de nou aquest “dietari” comencaré a atendre els temes que ens interesen, la narrativa del segle XV.

Un pròleg, una justificació…El Vita Christie d’Isabel de Villena

Filed under: General — lidamar at 11:41 am on dimecres, desembre 15, 2010

Li ha arribat el torn a sor Isabel de Villena, hui hem començat amb el Vita Christie. Després de fer una xicoteta ullada a algunes dades biogràfiques referents a l’autora i a l’obra, ens hem endinsat en l’estudi del text de manera que hem completat algunes dades que havien quedat sense resoldre i que venien explicitades al pròleg del llibre. El pròleg és un poc peculiar perquè és tracta d’una carta, una carta escrita per una persona de la condició de sor Isabel, és a dir, per l’abadessa del monestir valencià de la Trinitat. Un monestir reial on vivien en clausura dones de les més importants famílies de l’aristocràcia valenciana.

Bé, Albonça de Montsoriu, abadessa successora d’Isabel de Villena és converteix en l’editora del manuscrit del Vita Christie obra de la seua predecessora. Però, perquè decideix editar-lo si la pròpia autora no ho havia fet? Doncs, per un motiu reial de gran importància com és el següent: la reina Isabel de Castella en conèixer l’existència d’aquest manuscrit el demana i, per a fer-lo arribar més prompte a les seues mans, l’abadessa del moment, que és Albonça, decideix imprimir-lo, amb motiu d’aquesta decisió l’abadessa escriu una carta a la reina explicant-li-ho tot, de manera que presenta a tots el possibles lectors l’escriptora d’aquesta obra i la justificació de la seua publicació pòstuma, ja que sor Isabel havia deixat en l’anonimat tant important obra.

És clar, que la importància d’aquest obra no resideix en la temàtica en sí perquè no és l’únic llibre que conta la vida de Crist. El que diferència l’obra d’Isabel de Villena és l’estil de redacció que empra i que fa d’aquest llibre una obra única. I com diu A. Hauf gràcies a l’atzar del destí, a l’arribada de la impremta o a la intensa i ben documentada espiritualitat de la reina de Castella, o al conjunt d’aquestes, s’ha pogut garantir una digna i merescuda divulgació d’aquesta obra.

Per a finalitzar amb Eiximenis..

Filed under: General — lidamar at 8:25 pm on dilluns, desembre 13, 2010

En l’últim full que hem llegit d’ Eiximenis, que correspondria a la pàgina 5 del ‘Llibre dels àngels, ens explica dues idees molt clares i fàcils d’explicar, tot i així, empra un redacció llarga i molt exemplificada perquè inclou diverses fons que corroboren allò que explica.

Les dues idees es sintetitzen en:

1)      Els àngels no ocupen lloc

2)      Els àngels no són omnipresents

Pel que fa a la primera idea parteix de la concepció de les essències de les persones, és a dir, el que nosaltres anomenaríem l’ànima, per a explicar que al no ser tangibles podem romandre totes juntes perquè si no són material no ocupen cap lloc. Per això, la convivència entre el món material i l’espiritual és possible i factible. No oblidem que tots dos components són necessaris en el món medieval perquè es complementen. Així, els àngels esdevenen una substància o essència que no té matèria o cos per a materialitzar-se i per aquest motiu no ocupen lloc.

I pel que fa a la segona idea, hem de dir que és tan fàcil d’explicar com el fet d’admetre l’existència de Déu, com que n’és l’únic amb la capacitat de ser omnipresent segons les creences cristianes no pot haver-hi cap altre cos i/substància que el supere en aquest aspecte. Per la qual cosa, un àngel no pot estar en dos llocs al mateix temps per això parlem de natura definida. No obstant, els àngels romanen escampats per tot el cel, segons Eiximenis, ornamentant-lo, és a dir, no ocupen un mateix lloc però alhora els trobem en tots els punts de l’esfera angelical.

Fins ací arriba la lectio cursiva amb aquesta obra de Francesc Eiximenis, el pròxim dia comencem amb un altre autor, concretament amb una escriptora…

La teologia fa una crida a la filosofia

Filed under: General — lidamar at 1:02 pm on dilluns, desembre 13, 2010

En l’anterior intervenció parlàvem de les eines que utilitzava Eiximenis per a convèncer de l’existència del àngels. Si s’ apropem al text, cap a la fi del capítol tercer, apareix una font de saviesa  molt important en l’època, són els filòsofs. Doncs bé, aquestes persones que eren concebudes com savis feien unes premisses a partir de l’estudi de la realitat amb les quals Eiximenis suporta algunes de les seues argumentacions.

Segons la filosofia hi ha més coses que no podem percebre amb els cinc sentits que les que si podem percebre. Per tant, si els àngels no els veiem no és perquè no existeixen, tot el contrari, és perquè els nostres sentits no són capaços de veure’ls. Però per afermar més aquest punt, Eiximenis diu que si els àngels són els enviats de Déu i nosaltres dubtem de la seua existència alhora estem dubtant de Déu.

Com podem veure,  aquests arguments són fàcilment desmuntables en l’actualitat però la concepció medieval no concebia la vida sense la presència  divina omnipresent. No obstant això, són arguments utilitzats en benefici d’un motiu que va més enllà d’una religió.

Una opció d’oganització

Filed under: General — lidamar at 12:49 pm on dilluns, desembre 13, 2010

Després de llegir Corella el text d’ Eiximenis resulta bastant fàcil, i ho podem comprovar de seguida, sense emprar pura teologia de manera que la societat puga accedir sense problemes a aquest text. Tanmateix, el fet que no utilitze l’estil corellà, caracteritzat per artitzar el text, suposa que l’estructura serà més plenera i, en conseqüència, més propera i fàcil d’entendre per al sector no aristòcrata.

Eiximenis, com que s’adreça a un públic en concret, utilitza un tipus de diàleg i estructura que no impedisca pas l’arribada del missatge. Al capítol tercer del ‘Llibre dels àngels’ comença a  mostrar la seua intenció moralitzant fent una justificació i argumentació del tema que defèn: l’existència dels àngels.

I per què intenta argumentar-ho? Doncs, si pretén que la societat copie la jerarquia angelical perquè funciona bé, caldrà certificar que aquest supòsit existeix. Per a dur açò a terme intenta explicar-ho a partir de la pròpia experiència com a ésser humà, és a dir, no utilitzar exemples desconeguts per al poble, per això vol fer partícip l’experiència de tothom en aquesta argumentació.

És clar, que les raons que dóna Eiximenis no són empíriques ni demostrables, però no oblidem que la concepció teocèntrica del moment afavoria la creença en aquestes coses. És per això, que la fe facilita l’argumentació d’ Eiximenis, com diu la dita la fe mou muntanyes.

El ‘Llibre dels àngels’  és un tractat espiritual que es converteix en una opció que es podria imitar per eixir de l’infern que es vivia en aquell moment (mort per diferents causes), a causa de no fer les coses bé. A més, era una forma d’encomanar-se a algú més poderós que ells. En resum, si funcionava en l’esfera dels àngels perquè no aplicar-ho en el món material????

Clarament ens trobem davant d’una proposta social que podria haver solucionat els problemes. Eiximenis segueix els seu treball social en un altre llibre dirigit expressament a la burgesia, que era qui manava, titulat ‘Lo regiment de la cosa pública’.

‘Llibre dels àngels’: les dues cares de la moneda

Filed under: General — lidamar at 12:18 pm on dilluns, desembre 13, 2010

Amb el nou text que estudiem fem un bot enrere en el temps i ens situem en el segle XIV, l’autor al qual ens referim és Francesc Eiximenis. Aquest personatge és més conegut per l’obra ‘Lo Crestià’ però hi ha una obra  seua més rellevant, pel que fa al contingut i el missatge, és el ‘Llibre dels àngels’ editat pòstumament l’any 1490.

És el llibre medieval que més edicions ha tingut en català, i el més traduït a altres llengües, fins i tot al llatí. I ens preguntem: que trobem en aquest llibre?… com hem comentat a classe una proposta d’organització social a partir de la jerarquia dels àngels. El raonament és molt clar,    si aquesta forma d’organitzar funciona perquè no imitar-la?

Eiximenis amb aquesta obra no busca fer literatura elevada sinó redacció fàcil per a la comprensió de tothom. Com veiem açò l’allunya bastant de Corella ja que aquest buscava la bellesa en la redacció en un estil difícil de comprendre per a molts, la qual cosa indica que cada autor s’adreçava a un públic diferent.

El producte que presenta Eiximenis és clarament medieval per la qual cosa des del primer moment es marquen diferències amb la resta de textos que hem estudiat, no obstant això, comparteixen una mateixa intenció tots tres autors: transmetre una proposta social i espiritual.

Què ens diu Martorell en el pròleg del Tirant?

Filed under: General — lidamar at 9:26 pm on dijous, desembre 2, 2010

Comença dient-nos que aquesta obra es produïda per a deixar constància de les gestes i històries dels homes virtuosos. El motiu és que com a causa de la debilitat de la nostra memòria podem oblidar coses importants que cal transmetre i l’alternativa més fiables és deixar-ho per escrit. Martorell en l’obra fa menció d’altres que han fet com ell, és a dir, deixar un patrimoni escrit que ara serveix a la societat convertint-se en fons d’informació necessàries en molts dels casos.

Altre aspecte tractat en aquest pròleg és la importància de la saviesa en el cavaller cosa que marca una gran diferència amb el cavaller contemporani el qual no té, o almenys no sol tindre, aquesta característica. Per tant, ens trobem com Martorell  fa una crítica ferotge però subtil al món cavalleresc. Aleshores ens preguntem: Tirant lo Blanch és un cavaller amb les característiques que Martorell enuncia? Sí. Martorell al capdavall explicita que aquest cavaller és l’exemple perfecte del model del qual parlava.

Resumint, el Tirant introdueix un important canvi de perspectiva en els models cavallerescos, en especial per accentuar la saviesa per damunt de la força. I, a més s’està fent un exercici contra la memòria lavens que és l’enemiga del saber.

Incognites al voltant del Tirant…

Filed under: General — lidamar at 9:08 pm on dijous, desembre 2, 2010

Quan comencem amb el text del Tirant lo Blanch notem la diferència que hi ha entre Martorell i Corella, del primer que ens adonem és que és bastant més fàcil de llegir per diversos motius:

ü  No es present l’estil artitzat tant característic de la prosa corellana.

ü  Els text no està destinat al mateix públic.

No obstant això, la influència de Corella és molt gran i, per aquest motiu trobem tropos corellans ( “pos a la mia pensa” , “en stil com en orde”) arreu del text de Martorell. Açò els fa semblants i distints alhora als dos autors.

Altre aspecte que cal destacar de l’obra Tirant lo blanch és la ficció literària que se’ns presenta a l’inici del text, quan es demana la traducció d’un obra de l’anglès al portuguès, la qual cosa ens pot fer suposar que el Tirant ha sigut una traducció, però aquell a qui se li encomana la feina desideix traduir-la al valencià perquè així la seua nació sabrà històries de cavalleries.

Aquesta qüestió ens porta a parlar d’un tema més rellevant: el Tirant és una novel·la de cavalleries? I si és de cavalleries perquè trobem un adjectiu dolent quan parla d’armes? Com podem veure ací tenim una sèrie de temes que caldrà desenvolupar i reprendre a classe per a saber-ne més.

Pàgina següent »